martes, 27 de marzo de 2012

SÓC UNA FERA


Li he explicat un secret a algú. Una possible feina, una feina important per a mi, es podria dir. Li he explicat a algú, que estic nerviosa per al que pugui passar i tinc por, i que aquesta possible feina, encara no segura, m’arrela  al que he volgut sempre, a allò que porto tant de temps lluitant per a que es realitzi, i que em conecta dels ulls fins a les entranyes, de les mans als turmells, dels dits al cor, de la boca als pulmons. Li he explicat aquest fet important, aquest possible futur que sempre he somiat, a algú. Un algú amic de la vida i de la professió. I he sentit que aquest algú també ho volia. Que també volia això mateix, que li arrela com a mi dels ulls fins als turmells, dels dits als pulmons, de la boca al cor, de les mans a les entranyes. I aquest algú ha considerat que l’AMISTAT i allò que conecta (la professió, una possible realització d’un somni) amb les entranyes, no tenen res a veure i s’han de poder separar. I que a més em d’aprendre d’aquestes coses, ens hi hem d’acostumar. I aquest algú ha decidit perseguir aquest mateix objectiu, aquesta possible feina, gràcies a la meva informació. I jo m’he sentit profundament atacada, com una papallona que ha caigut en una tela d’aranya,i aquesta aranya esta apunt de menjar-se’la. I he maleït la meva ingenuitat, la meva puta ingenuitat. I he après una cosa, que estic millor callada, CALLADA. I dins meu he sentit la seva “cruel” intenció (altrament dita, eina de supervivència dins la precarietat laboral que ens OFega) com mil dards que travessen el cos. I davant d’aquesta meeeeERDa De siTuació, en aquest malson on 10.000 robots m’ataquen a les fosques,  m’he  covertit en un nadó que brama, en una fera que tot ho destrossa  i devora. Perquè hi han coses que fan tan mal, i van tan endins, que PROVOQUEN LA PERDúA DE NOCIÓ DE TEMPS-ESPAI, QUE T’UNEIXEN AMB LA GUERRAILA SANG, I FAN QUE ALLÒ TAN SENZILL A VEGADES ES CAPGIRI I ENSENYI LA SEVA CARA MÉS SALVATGE, MÉS VICERAL, I AL FINAL UN NO SAP PERQUE riu i perque plora, que és el que sent i que pensa, quina diferència hi ha entre autodefensa i violència.  I tots aquests conceptes s’han trastocat i confòs, vaja, han fet una festa en aquest menjador que després de la desaparició fulminant d’aquest algú ja es de nou amb calma. cALMA TENSA, CALMA VIDRIOSA, calma culpabLE, TAN SILENCIOSA QUE SONA TERRIBLEMENT GREU. I ara m’assec al sofà, observo al petit monstre que ja ha tornat al seu niu, i li dic - Estic farta de tu, semblarás esquifit, però ets un puto monstre, t’odio, ja pots anar-te buscant un altre melic. I el petit monstre cabron, em mira amb cara de bona persona, i somriu.
(SÓC UNA FERA/ Severled)

Li he explicat un secret a algú. Una possible feina, una feina important per a mi, es podria dir. Li he explicat a algú, que estic nerviosa per al que pugui passar i tinc por, i que aquesta possible feina, encara no segura, m’arrela  al que he volgut sempre, a allò que porto tant de temps lluitant per que es realitzi, i que em connecta dels ulls fins a les entranyes, de les mans als turmells, dels dits al cor, de la boca als pulmons. Li he explicat aquest fet important, aquest possible futur que sempre he somiat, a algú. Un algú amic de la vida i de la professió. I he sentit que aquest algú també ho volia. Que també volia això mateix, que li arrela com a mi dels ulls fins als turmells, dels dits als pulmons, de la boca al cor, de les mans a les entranyes. I aquest algú ha considerat que l’AMISTAT i allò que connecta (la professió, una possible realització d’un somni) amb les entranyes, no tenen res a veure i s’han de poder separar. I que a més em d’aprendre d’aquestes coses, ens hi hem d’acostumar. I aquest algú ha decidit perseguir aquest mateix objectiu, aquesta possible feina, gràcies a la meva informació. I jo m’he sentit profundament atacada, com una papallona que ha caigut en una teranyina, i aquesta aranya esta apunt de menjar-se’la. I he maleït la meva ingenuïat, la meva puta ingenuïtat. I he après una cosa, que estic millor callada, CALLADA. I dins meu he sentit la seva “cruel” intenció (altrament dita, eina de supervivència dins la precarietat laboral que ens OFega) com mil dards que travessen el cos. I davant d’aquesta meeeeERDa De siTuació, en aquest malson on 10.000 robots m’ataquen a les fosques,  m’he  covertit en un nadó que brama, en una fera que tot ho destrossa  i devora. Perquè hi ha coses que fan tan mal, i van tan endins, que PROVOQUEN LA PERDúA DE NOCIÓ DE TEMPS-ESPAI, QUE T’UNEIXEN AMB LA GUERRA ILA SANG, I FAN QUE ALLÒ TAN SENZILL DE VEGADES ES CAPGIRI I ENSENYI LA SEVA CARA MÉS SALVATGE, MÉS VICERAL, I AL FINAL UN NO SAP PERQUÈ riu i perquè plora, que és el que sent i que pensa, quina diferència hi ha entre autodefensa i violència.  I tots aquests conceptes s’han trastocat i confòs, vaja, han fet una festa en aquest menjador que després de la desaparició fulminant d’aquest algú ja torna a estar en calma. cALMA TENSA, CALMA VIDRIOSA, calma culpabLE, TAN SILENCIOSA QUE SONA TERRIBLEMENT GREU. I ara m’assec al sofà, observo al petit monstre que ja ha tornat al seu niu, i li dic - Estic farta de tu, semblarás esquifit, però ets un puto monstre, t’odio, ja pots anar buscant un altre melic. I el petit monstre cabron, em mira amb cara de bona persona, i somriu.
 Severled

1 comentario:

  1. Ja, ja....aún me río.
    Has encontrado una ilustración perfecta.
    Un beso Monstruo

    ResponderEliminar