Li he explicat un secret a algú. Una possible feina, una feina important per a mi, es podria dir. Li he explicat a algú, que estic nerviosa per al que pugui passar i tinc por, i que aquesta possible feina, encara no segura, m’arrela al que he volgut sempre, a allò que porto tant de temps lluitant per que es realitzi, i que em connecta dels ulls fins a les entranyes, de les mans als turmells, dels dits al cor, de la boca als pulmons. Li he explicat aquest fet important, aquest possible futur que sempre he somiat, a algú. Un algú amic de la vida i de la professió. I he sentit que aquest algú també ho volia. Que també volia això mateix, que li arrela com a mi dels ulls fins als turmells, dels dits als pulmons, de la boca al cor, de les mans a les entranyes. I aquest algú ha considerat que l’AMISTAT i allò que connecta (la professió, una possible realització d’un somni) amb les entranyes, no tenen res a veure i s’han de poder separar. I que a més em d’aprendre d’aquestes coses, ens hi hem d’acostumar. I aquest algú ha decidit perseguir aquest mateix objectiu, aquesta possible feina, gràcies a la meva informació. I jo m’he sentit profundament atacada, com una papallona que ha caigut en una teranyina, i aquesta aranya esta apunt de menjar-se’la. I he maleït la meva ingenuïat, la meva puta ingenuïtat. I he après una cosa, que estic millor callada, CALLADA. I dins meu he sentit la seva “cruel” intenció (altrament dita, eina de supervivència dins la precarietat laboral que ens OFega) com mil dards que travessen el cos. I davant d’aquesta meeeeERDa De siTuació, en aquest malson on 10.000 robots m’ataquen a les fosques, m’he covertit en un nadó que brama, en una fera que tot ho destrossa i devora. Perquè hi ha coses que fan tan mal, i van tan endins, que PROVOQUEN LA PERDúA DE NOCIÓ DE TEMPS-ESPAI, QUE T’UNEIXEN AMB LA GUERRA ILA SANG, I FAN QUE ALLÒ TAN SENZILL DE VEGADES ES CAPGIRI I ENSENYI LA SEVA CARA MÉS SALVATGE, MÉS VICERAL, I AL FINAL UN NO SAP PERQUÈ riu i perquè plora, que és el que sent i que pensa, quina diferència hi ha entre autodefensa i violència. I tots aquests conceptes s’han trastocat i confòs, vaja, han fet una festa en aquest menjador que després de la desaparició fulminant d’aquest algú ja torna a estar en calma. cALMA TENSA, CALMA VIDRIOSA, calma culpabLE, TAN SILENCIOSA QUE SONA TERRIBLEMENT GREU. I ara m’assec al sofà, observo al petit monstre que ja ha tornat al seu niu, i li dic - Estic farta de tu, semblarás esquifit, però ets un puto monstre, t’odio, ja pots anar buscant un altre melic. I el petit monstre cabron, em mira amb cara de bona persona, i somriu.
Severled
Ja, ja....aún me río.
ResponderEliminarHas encontrado una ilustración perfecta.
Un beso Monstruo